Abril ha arribat!!
No, no és un post antic, ni m'he descomptat, ni he menjat res del que he cuinat que m'hagi fet mal. Sí, Abril ha arribat. Bé, per ser més exactes ha arribat NA Abril. N'Abril és la nineta de na Mar i na Mar és una bona amiga i una de les persones més decidides i amb empenta que conec. Aquesta confitura va dedicada a elles, sobretot a la nova i flamant mamà, perquè sense la seva col·laboració no hagués estat possible o, si més no, no l'hauria pogut preparar tan fàcilment.
Tot va començar amb una recepta de "Melmelada de cítrics al gingebre" d'un llibre al que ja m'he referit a un altre post.
Tenia llimes, tenia llimones, gingebre en pols i en arrel, però me faltava el gingebre en conserva, del que jo no n'havia sentit parlar en la meva breu vida de cuinera aficionada. Així que vaig demanar al meu sempre sol·lícit espòs que miràs si en trobava per Palma, ja que jo ho havia intentat a una botiga que conec i no sabien que existís tal cosa.
Ell, no sé si perquè m'estima o perquè estima que li faci menjarets, se va presentar al vespre, tot content, exhibint un paquet de gingebre... envinagrat del que se sol emprar per al sushi! La meva jove intuïció culinària me deia que vinagre i confitura no lligaven massa, així que ho vaig descartar: no era allò. Me va assegurar ( i jo el vaig creure) que havia anat a l'únic comerç especialitzat on pensava trobar-ne, i que només tenien el gari, que és així com es diu l'envinagrat. Al dia següent me vaig despertar ben decidida a averiguar què era exactament el que necessitava i si era possible preparar-lo jo. Vaig trobar unes receptes per la xarxa i la meva determinació ja m'havia empès a començar amb els preparatius, quan va arribar a ca nostra el meu homonet, aquest pic pegant bots d'alegria (fet remarcable tenint en compte l'estat en el que ve habitualment, que, més que caminar, sembla que s'arrossega) i amb la mà una bosseta de cel·lofana transparent que contenia, ara sí, EL GINGEBRE EN CONSERVA.
Pareix ser que va entrar a una llibreria de Manacor cercant un llibre de Miguel Hernández i, de sobte, va topar amb na Mar i la seva panxeta de 7 mesos. Ella rebostejava pels prestatges, distreta. Mitj atabalada, feia esforços per subjectar amb una mà, i l'ajud del braç, l'embalum de les compres, mentre que amb la que li quedava lliure sostenia un embolcall amb quelcom semblant a uns caramelets de carabassat. De tant en tant, feia equilibris per dur-se'n un a la boca.
Se saludaren, sorpresos de coincidir en aquell lloc.
- En vols? - Li oferí na Mar, atansant-li com pogué el paquet de llaminadures.
En Sergio en va agafar una, un poc d'esma, pensant: ¡Qué bien una gominola! Però, quan la tastà, en lloc de l'acidesa i la dolçor pròpies de la llepolia, una picantor ensucrada, cada vegada més intensa, li va omplir la boca.
- ¡Che, Mar ¿qué es esto?
- Ah!! - li respongué na Mar, no sé que me passa, però només tenc ganes de menjar-ne, m'hauria d'aturar perquè no sé si és bo per l'embaràs. Des de que els he provat, aquests trossets de gingebre confitats s'han convertit en el meu antull!
...I així va ser com el misteriós gingebre en conserva va arribar a les meves mans.
Anècdota apart, i ja en relació a l'apassionant món de la filosofia existencial casolana, us heu demanat qualque vegada perquè la vida ens regala moments com aquest? Li trobau cap explicació?
No puc evitar preguntar-me: Perquè estava jo tan encaparrotada amb aquesta confitura? Perquè simplement no vaig canviar de recepta? Perquè en Sergio va trobar na Mar a un lloc gens habitual per a cap dels dos? Perquè ho feren justament al dia següent i no temps més tard quan a mi ja m'hauria passat la curolla de ditxosa confitura? I, la qüestió principal, perquè a na Mar li va pegar pel gingebre i no pels cogombrets envinagrats amb xocolata, que és del que tenen desig totes les embarassades? Casualitat? Atzar? Sort? Destí? Voluntat divina? Pot ser. Que cadascú digui la seva. En Sergio està convençut que és, senzillament, "la mágia de la vida" i jo, com ja he dit, sempre me'l crec. ;)
MELMELADA DE LLIMES, LLIMONES I GINGEBRE
- 2 llimones
- 4 llimes
- 1 tros de gingebre pelat i picat
- 1,200 l. d'aigua
- 2 cullerades de cafè de gingebre mòlt
- 900 gr. de sucre
- 120 gr. de gingebre en conserva picat (no precisa si és en almívar o confitat)
Rentar la fruita i llevar-li els capolls. Posar-la sencera dins una cassola amb l'arrel de gingebre i l'aigua. Quan rompi el bull, baixar el foc, tapar la cassola i que bulli devers 1,5 hores o fins que la fruita estigui molt blana.
Deixar refredar, colar el líquid i reservar. Picar les fruites i llevar-li els pinyols.
Tornar a posar al foc la fruita picada, el líquid, i el gingebre en pols. Afegir el sucre i fer bullir fins que la melmelada hagi adquirit la consistència desitjada (15/20 minuts) a foc viu.
Deixar refredar de nou i incorporar el gingebre en conserva tallat a bocins. Posar dins pots i bullir-los una estoneta al bany maria.
Per al qui tengui curiositat he de dir que no és la típica confitura. És dolça, però àcida. És àcida, però amarga. És amarga, però coent. I és coent, però dolça. És tot això... i més. És una confitura, com dir-ho?... d'una certa valentia... Com na Mar. Ja podeu suposar que el primer pot va ser per a ella.
